Humanitats i negocis
Stacks Image 126

L’actual crisi econòmica ha posat de manifest l’innegable manca d’escrúpols d’un grup d’especuladors internacionals qui, sota el pretext del laissez faire, laissez passer, han portat el caos al món de les finances. De sobte ens hem trobat que entre tots haurem de pagar els excessos d’uns pocs que, amb millor o pitjor sort, ens han estafat en benefici propi. Per que això no torni a passar cal, primerament, exigir-los responsabilitats jurídiques, particularment a aquells que han malversat diners públics i també a aquells que s’han beneficiat d’ajudes públiques per encobrir els seus desastres. Més important encara, però, és educar les noves generacions en una nova mentalitat més responsable que garanteixi una societat més justa. I és aquí on la funció docent ha de demostrar la seva vàlua: no només cal formar grans virtuosos de les matemàtiques aplicades, sinó també persones amb un marcat to humà.

Com a docent de llengua anglesa, crec ferventment que ha arribat el moment de tornar a llegir els clàssics per recordar les lliçons ètiques que ens proporcionen. Al temps que l’alumne aconsegueix un bon domini de la lingua franca del segle XXI, aquest percep també una sèrie de valors fonamentals que li seran de gran ajuda en el seu futur professional. Així doncs, caldria recordar el nefast pacte del Doctor Faust amb Llucifer, immortalitzat en la genial obra homònima de Christopher Marlowe; les lluites intestines pel poder a qualsevol preu reflectides en Hamlet o Macbeth, entre altres tragèdies de Shakespeare; la inhumana explotació laboral d’homes, dones, grans i petits tan ben escenificades en les novel·les de Charles Dickens, les històries d’hipocresia i èxit social eteri de The Great Gatsby i Death of a Salesman; o les magnífiques representacions de corrupció i totalitarisme a Animal Farm i Nineteen Eighty-Four. Moltes altres segur que ens venen al cap ara mateix que no tindrien cabuda material en aquest article i que fonamenten substancialment la validesa de les obres literàries com a eix educador vertebral.

Arribats a aquest punt, cal replantejar-se seriosament uns plans d’estudis que, en els últims anys, han apostat clarament per les matèries tècniques, apartant de forma evident les humanitats. Com a filòleg, he parlat de literatura, però no podem oblidar altres formes d’art igualment aplicables. De fet, Eduard Punset va dedicar el seu programa Redes 2.0 del 9 d’octubre a “Música, emocions i neurociència”, ressaltant la capacitat de la música d’afavorir l’empatia i la intel·ligència emocional. Ràpidament penso en cançons com Money de Pink Floyd o Nobody Loves you When you are Down and Out en la versió d’Eric Clapton, i així podríem seguir. No cal obviar tampoc les noves tecnologies, que ens permeten fer una selecció de fragments de pel·lícules fetes sobre els clàssics abans mencionats sense la obligatorietat d’haver de llegir tots els llibres, motivant així l’alumnat. I sense necessitat de cenyir-nos estrictament als clàssics, els nous mitjans audiovisuals a l’aula ens permeten aprendre de sèries tan populars com The Office, 30 Rock, o Mad Men.

Un emprenedor amb aquest bagatge cultural té un innegable avantatge comparatiu envers els seus col·legues, un valor afegit que farà que sigui més productiu en un entorn competitiu. De la mateixa manera, una universitat que ensenya valors humans, formarà millors emprenedors i aconseguirà també prestigi internacional. La il·lustre universitat de Harvard hi té el reconegut Mahindra Humanities Center, el University College de Londres ha desenvolupat el programa “Humanities for Business”, i el Dun Laoghaire Institute of Art and Technology de Dublin té fins i tot una “School of Business and Humanities”. Sembla doncs evident que negocis i humanitats no poden anar per separat en el vertiginós món actual.

En definitiva, hem d’innovar també en la docència, adoptant nous models educatius més engrescadors que s’adaptin a un alumnat dominador de les noves tecnologies. Avui més que mai, hem de desterrar de l’imaginari col·lectiu la fal·laç divisió entre ciències i lletres, atès que qualsevol disciplina de coneixement és una ciència en si mateixa. Cal no caure en el parany de formar professionals altament especialitzats en una matèria i grans desconeixedors d’altres. El mateix concepte és plenament vàlid per altres disciplines com les humanitats mèdiques, per exemple. Però això és ja tema per un altre article.